Hi ha moments en que no podem més. En una època de foscor i de dolor físic, insuportable mentalment, em vaig acostar al mar per casualitat… i alguna cosa dins meu va canviar. No parlaré ara d’aquell cas concret. Potser més endavant sí. Però… què té el mar que li dona aquest poder transformador?
Se m’acudeixen moltes coses. Es podrien citar articles científics, i segur que en vindran molts més. Però tampoc és aquest el tema principal d’aquesta reflexió. El que més em preocupa és aquesta inconsciència humana cap a tot el que ens envolta, fins i tot cap als entorns que ens fan bé.
Què ens està passant? Hem deixat de pensar? És la falta de moral? La manca d’esperit crític?
L’estupidesa humana ha anat creixent. Possiblement, la intel·ligència artificial ha ocupat una part de les nostres neurones i ha desconnectat la consciència del món que ens envolta. Realment, no hem de permetre que els nostres joves es perdin en les xarxes socials. No els ho hem de prohibir, però els hem de reconnectar amb la natura i ensenyar-los a fer un bon ús de les tecnologies. Encara hi som a temps.
No es tracta de ser optimistes o pessimistes, es tracta de ser realistes: en què ens hem convertit? Quina mena de món deshumanitzat pretenem deixar si no respectem ni els veïns, ni els familiars, que en moltes ocasions sembla que ens fan nosa o, directament, no ens fan costat.
Diu molt d’aquest món on els programes basats en les crítiques entre uns i altres formen part de l’entreteniment més vist.
Penso que el mar, si l’escoltéssim, si el respectéssim, podria canviar coses profundes del nostre comportament. El mateix hauria de passar en tots els entorns naturals, i caldria cuidar-los. Molta gent s’atreveix a entrar al bosc sense por, sovint més del que hauria. Tant de bo arribi el moment de valorar-lo com es mereix. Però, en aquesta ocasió, ens centrem en el mar, perquè la seva immensitat imposa alguna cosa més, alguna cosa que no sé com anomenar, però que, en moltes ocasions, ens deixa sense paraules. De fet, només l’hauria de trepitjar qui es respecta a si mateix. És cert que se’n fa molt mal ús; sovint acaba ple de llanxes a motor, d’onades de gasoil i de presència irreflexiva, però tard o d’hora això passa factura.
Viure d’una altra manera ha de ser possible. Em nego a pensar que no hi hagi ningú amb esperança, amb ganes de fer d’aquest món un lloc una mica millor. No cal que sigui molt millor, però sí una mica més. Algunes coses han de canviar.
Diu molt de la humanitat el fet que calgui invertir milions i milions en rearmament a Europa. Em cau la cara de vergonya. Em sap molt greu. I no sé pas a qui hauríem de demanar perdó primer per haver de prioritzar la defensa militar entre animals d’una mateixa espècie. Quants milions de persones no tenen accés a menjar? Podríem fer una llista tan llarga de prioritats mundials que necessitaria un altre article per tractar-ne cadascun dels aspectes que hem anat narrant en aquest text.
Cal anar canviant tots aquests aspectes des d’una ment blava, un nou moviment que penso que existeix. Perquè sí, encara ha de quedar algú al món amb moral i ètica, preocupat pels seus i pels altres, amb ganes de deixar un món més sa.
Estic convençuda que cal fer un equip blau, fort i potent, que prioritzi l’entorn i una vida sana, sense conflictes: una biosfera blava.
Em nego a creure que “això és així i prou”. Realment, estem donant poder a qui no se’l mereix. I el mar és molt més fort que tot el que estem fent a terra ferma.
Per això proposo un nou enfocament.
Una altra manera de mirar, de viure, de sentir.
L’ anomeno Biosfera Blava.
Un moviment vital i filosòfic que neix de la relació íntima amb el mar i de la necessitat de viure d’una altra manera. És una mirada que posa al centre la consciència, l’ètica, la natura i la cura profunda del planeta, començant per un mateix.
Biosfera blava: Reaprendre a viure des del mar by Laura Viñals-Vilà is licensed under CC BY-NC-ND 4.0
