Ser sostenible està de moda. Tot és “eco”, “bio”, “verd” i “reciclat”. Però, si ens aturem a pensar, realment sabem què hi ha darrere d’aquestes etiquetes? Ens venen samarretes amb un “Salvem el…” estampat al pit, bosses amb el missatge “No hi ha ….” i productes de neteja “naturals” amb olors de mar, flors o aire de muntanya. Però, qui els fabrica? Són de comerç just? Compten amb alguna certificació real o només amb un missatge que ens fa sentir bé?
Hem arribat a un punt on la sostenibilitat s’ha convertit en una aparença més que en un compromís. Una manera de calmar consciències sense canviar res de fons. Les marques ho saben i ho aprofiten: posen etiquetes buides de significat i ens venen productes que tenen tan poc d’ecològic com de justícia social.
L’invent de les etiquetes “eco” i “sostenibles”
Per què permetem aquesta falsedat? Perquè ens agrada pensar que no som tan destructius amb el nostre planeta. Necessitem sentir-nos bé amb els nostres actes de consum. Volem creure que comprant una bossa de “cotó orgànic” o un xampú “vegà”, estem ajudant a salvar els oceans i protegint les persones. Però si ens fixem de prop… què ens està venent realment la indústria?
La realitat darrere de les etiquetes
Molts productes etiquetats com a “eco” no tenen cap garantia real del que prometen. És el que es coneix com greenwashing, una pràctica de màrqueting que fa passar un producte per més ecològic o sostenible del que realment és. Sovint, aquestes etiquetes són poc més que una estratègia comercial per aprofitar-se de la tendència cap a la sostenibilitat.
Un exemple clàssic,tal com hem dit, són les samarretes i dessuadores amb missatges com a favor del mar però fetes de polièster, un material sintètic que conté plàstics i microplàstics. Potser el missatge és inspirador, però el producte mateix és una amenaça per al planeta. O les bosses “biodegradables” que, en realitat, només es descomponen en condicions industrials específiques, no pas al medi ambient de manera natural.
A més, moltes vegades ni tan sols els processos de fabricació d’aquests productes són sostenibles ni respectuosos amb els treballadors. Això no només passa amb la moda, sinó també amb productes d’alimentació, cosmètica i fins i tot energia suposadament renovable.
La clau és el nostre criteri i la transparència de les marques
Quan una marca afirma que el seu producte és “eco”, “sostenible” o “natural”, cal que ofereixi informació clara i verificable. Si no hi ha certificacions oficials ni transparència en el procés de producció, potser val més fer un pas enrere abans de comprar-lo.
No es tracta d’obsessionar-se, sinó de tenir consciència del que consumim. Saber identificar les certificacions reals i comprovar si els productes les porten ens ajuda a prendre decisions informades. Quan és així, no hi ha dubte. Però quan una marca ens genera incertesa, és molt probable que ens estigui enganyant.
No podem evitar consumir, però sí podem triar com ho fem. Perquè la sostenibilitat real no és només una etiqueta, sinó una manera de viure i d’entendre el nostre impacte al món.
Sostenibilitat de mentida: Quan l’etiqueta enganya més que informa by Laura Viñals-Vilà is licensed under CC BY-NC-ND 4.0
